Pertànyer a una dinastia del segle V que posseïa mitja Europa era una calvari per una nena de nou anys. Se li exigia el que no era. Se l’educava per ser tot el que odiava. Fins que va arribar el dia maleït en que li van anunciar que estava a punt de conèixer al seu jove marit de trenta anys. L’aire se li quedà atrapat a mitja tràquea sense aconseguir que arribés als pulmons. Va sortir corrent del saló del tron. La guàrdia reial, que l’adorava, no va fer res per impedir-ho. Ho entenien. Ells també tenien filles. Va córrer pel bosc com una lloba ferida fins arribar al llac glaçat. El mirall de marbre semblava repetir el seu nom: «Sara, Sara, Sara…». No ho va dubtar. Var fer lliscar els peus sobre la superfície màgica. L’últim que va sentir va ser el cruixit salvador. El majordom reial la va rescatar abans que perdés el darrer segon de vida. El regne quedà consternat per la ceguesa que li provocà la fatídica caiguda. Però ella no. Ella sabia que havia estat el miracle que tant havia demanat. Cap futur marit la va voler. Va ser la primera reina que governà sola i cega i la primera i única que el poble va estimar fins el darrer dels seus dies. Diuen que a la seva mort, l’anell turquesa que sempre duia en agraïment al llac, es va començar a fondre entre els seus dits formant fils d’aigua que teixiren un guant cristal·lí.
Sempre recordaré la primera vegada que vaig veure la corona del rei Recesvinto en una fotografia que ens va mostrar la professora d’art a l’escola: tallada la respiració i oberta la boca, un calfred va eriçar tots els pèls de la meva pell. És d’aquesta impressió que neix aquest anell.