El dia del seu aniversari el petit alumnat li va regalar un gessamí. La seva mare li va dir Jasumin perquè va somiar que seria una nena de pell blanca, humil i dolça com la flor. No havia conegut cap altra japonesa que se’n digués igual. Estava sent un curs dur. La seva ànima volia estirar-se entre núvols rosats, però el seu cos sabia que havia d’anar a comprar, recollir els fills, fer el sopar, cuinar el pastís d’aniversari i portar la jaqueta del marit a la tintoreria. En arribar deixà la planta al costat de la finestra. Sentia que les reserves d’energia se li buidaven, tot i tenir el somriure ple. Escoltava marit, fills, mare, nens i nenes, companys. Era una dona estimada. I així i tot, sentia que alguna cosa s’estava esmicolant en el seu interior. Cada dia perdia una mica més de definició. En sentit literal. Un dia, en mirar-se al mirall, descobrí horroritzada que s’estava difuminant. Estava perdent els límits. Sortí de casa espantada, però al seu voltant ningú semblava veure-ho. Desolada tornà i segué al costat de la planta. Tancà els ulls. Si havia de viure així, s’estimava més morir. L’olor intensa del gessamí la despertà. Dues dones de pell blanca l’acaronaven amb tendresa. Havien vingut a escoltar-la. Va parlar i parlar fins que no li quedaren mots. «No pots donar als altres si abans no et dones a tu mateixa», li recordaren. Ella ho entengué a l’instant. Les pregà que no marxessin. «Ja ens tens», li contestaren mentre retornaven a convertir-se en flors. Tenien raó. Es va aixecar, agafà el mòbil i buscà emocionada el contacte de les seves amigues. Les necessitava més que mai, encara que mai els ho havia dit.
