El primer record infantil que li ballava pel cap, era el de la seva mare llençant a les escombraries una disfressa que ella mateixa s’havia fet amb bosses i paper. I en el seu lloc, l’havia vestit amb un de Blancaneu que «m’he passat tota la nit cosint, estic esgotada, però què no faria jo per la meva nena». Aquell va ser el primer dia que se li va clavar una espina al cor en forma de pipa. Darrera van venir una llarga col·lecció. Com la redacció que va suspendre perquè «era massa fantasiosa» o la feina que va perdre per dir-li al seu cap que l’informe que havia escrit estava farcit de faltes. Més tard van venir una cua de parelles que li van robar la llum per fer-li creure que era la lluna. Les pipes, dia a dia, se li anaven clavant com espines esmolades. Ningú hagués dit mai que aquell rostre somrient guardés tants dolors antics. Es va construir un personatge de pell d’elefant o això es pensava ella. Fins que un dia el seu cor ja no tenia ni un mil·límetre lliure per a una pipa més, ni per cap somni sense acomplir, ni per cap projecte creatiu sense fer, ni per cap idea sense poder ser cosida, esculpida, pintada o escrita. El mal de pit, de mans, d’esquena era tan insuportable que només podia fugir. Però de si mateixa no podia, així que va pujar fins la petita muntanya que envoltava la ciutat i dreta, estengué els braços i començà a girar. Allà sola, sentint un vent suau acaronant-la, comprengué qui era. Girava, somreia i reia, cada cop més ràpid, i en cada gir, dotzenes de pipes sortien disparades. Era un espectacle meravellós veure-la convertida en una mandala de llavors. Cansada, però immensament feliç, es va aturar. Mentre es recordava de nou de respirar, es va quedar bocabadada en veure que les llavors havien caigut a la terra i aquesta les havia acollit i mimat. Ho havia fet amb tant d’amor, que mirés on mirés, només veia brots verds de gira-soles.
