«La Carmí s’ofereix massa vegades per anar a casa l’àvia. Aquesta amaga alguna cosa». Mentre la seva mare té aquest pensament, la noia ja ha agafat la bicicleta carretera avall. «¡Ves en compte! ¡Torna abans no es faci fosc!», sent cridar-li des de la porta. Però es desvia pel sender que porta a la font del Conte. Allà l’està esperant el Lupo, amb la dessuadora vermella amb el dibuix d’un llop que li marca les amples espatlles. «Només tinc deu minuts», li diu ella regalimant amor. «Doncs aprofitem-los», contesta ell. El soroll ensordidor d’unes motos els hi roba el temps. Dos nois es planten davant d’ells amb dos ganivets que semblen ullals gegants. «No és molt tard per a que aneu sols pel bosc?», diu un amb un to mofeta. «Au va, anem per feina, doneu-nos el mòbil i tot el que porteu», afegeix neguitós l’altre. En Lupo comença a tremolar. Sent com la Carmí l’agafa fort pel canell, gairebé clavant-li les ungles i li diu al més xulo: «Me l’haureu de treure si el voleu». El tipus somriu, li agrada el joc i s’apropa. Ella sent el seu alè. I en aquest segon ella aprofita per donar-li un cop de genoll on fa més mal: allà i en l’orgull. L’altre salta com una bèstia salvatge, i ella li fulmina la mirada amb l’esprai lubricant de la bici. S’allunyen pedalant sentint els crits de dolor com a banda sonora. Abans d’entrar a la casa, en Lupo es treu la dessuadora i li dóna a la Carmí. «Em sembla que t’escau més que a mi. Creus que a la teva àvia li importarà si em quedo a dormir a casa seva?». «Segur que no, sempre li han agradat els bens». Li somriu i el besa, orgullosa d’haver caçat per fi el llop.
