Ja s’havia menjat tot allò que es movia i tenia quatre potes. Els reis portaven mesos alimentant la bèstia amb ramats. Ara estava arrasant la secció avícola. No hi quedava ni un sol ser amb plomes en tot el regne. Ni tampoc exèrcit. Només restava la por amagada entre les parets de les cases. La bèstia volia un canvi de menú. Li venia de gust una delicadesa premium. Va demanar infants a partir de cinc anys, que tenien més carn. A canvi prometia no devastar el regne sencer. Els vilatans amagaren les criatures a les golfes, les bodegues i els corrals. Arribà la nit. L’únic que se sentia era el somicar sord de les famílies. Aprofitant la nit sense lluna, la Bella, la filla dels reis, es va esmunyir pel túnel secret. Va córrer a través del bosc fins l’entrada del cau pudent. La nena començà a cantar una cançó tan dolça que les pedres corrien el risc de fondre’s. La bèstia no sortí. Ella continuà. I cada melodia era més tendra que l’anterior. Tota ella irradiava amor per un ser que no mereixia viure. En el fons de la cova se sentia la respiració entretallada de l’animalot. «Has d’haver patit molt per fer patir tant als altres», li va dir. En aquell instant va veure una figura gegantina arrossegant-se cap on era ella. Les estalactites de la cova van començar a caure damunt la bèstia com llàgrimes de cel, deixant-la mal ferida enmig un bassal blavós. Lentament va veure com s’anava encongint i li queien les escates, els ullals, les urpes. La Bella s’ajupí al seu costat i parà la mà perquè pugés la petita sargantana que l’únic que volia era ser estimada.
