Gerbera es va vestir amb una tela granat de flors grogues com si tota ella fos un bonic ram. El mocador del cap li recollia els rínxols rebels i li emmarcava la pell color cafè acabat de moldre. De fons sentia la seva mare ploriquejar per una filla tan estranya i amb tan mal gust. No hi hauria home que la volgués. Les seves germanes es van unir al concert de planys repetint que no hi havia cap dona tan estúpida com ella, que cada dia anava al mercat a vendre andròmines que ningú volia. Però ella havia aprés a tancar les oïdes amb pany i clau. Les males paraules ja no la ferien. Va recollir el cistell, com cada dia, i arribà al mercat. Va seure en el petit tronc i exposà la mercaderia amb cura: restes de joguines, components de ràdio, llaunes de tota mena… A mig matí va sentir un murmuri de gent que estava obrint pas a algú. Era Madame Buba, la dona més grassa i rica del poblat. Es va plantar davant la Gerbera i li digué amb menysteniment : «Com pretens que et comprin tota aquesta porqueria? Creus que la gent és ximpleta?». Ella respongué sorpresa: «Oh no, clar que no! Crec que la gent és molt llesta, per això sabrà reconèixer que el que venc són arracades amb forma de commutador o una polsera de filferro que és en realitat la deessa serp o aquest collaret de fustes que ha dut el mar plenes de secrets. Madame Buba se la quedà mirant sense dir res. Acte seguit li comprà tota la mercaderia. Havia comprés que hi ha poques persones capaces de reconèixer la bellesa, però encara menys de crear-la.
