D’aquí unes hores celebrarem l’entrada de l’any 3000. La llum de la ciutat m’ofega. Hem canviat la nit per un dia perpetu. Em sento terriblement cansada. Portem mil anys dient que el planeta col·lapsarà, però no ho fa mai. La Terra resisteix com només ho sap fer una mare. Aviat compliré cent deu anys. Ja he rebut l’holograma de recordatori de la injecció que em garantirà una dècada més. Un dels preus més alts que hem pagat és la reducció de l’art a un simple entreteniment. A una afició de butxaca. L’art no era rendible, calia eliminar-lo. Ens eixamplava en excés l’ànima i el govern va tenir por, perquè la bellesa no es pot controlar, emana directament de l’essència humana. Mentre dicto aquestes paraules miro el braçalet de plata amb un narcís perfectament dibuixat i ploro. Primer en silenci i poc a poc sorollosament per a revifar el cor. Van trobar el braçalet durant la restauració de la casa. El vaig fer taxar. «Té un valor incalculable, pensi que és una peça de l’any de la gran pandèmia», em van dir. Tenien raó. És incalculable per l’amor que guarden les seves formes. Sé que el va crear una artesana. Una dona com jo que volia rescatar tot allò bell que hi ha en el món. Em poso la polsera i m’envolta un calfred. Tanco els ulls. Demà la meva família em trobarà aquí, somrient. No ho entendran, ho sé. Malgrat que el meu cos ja estarà fred, confio en que el lector d’ànimes els hi mostri l’escalf lluminós amb el que he marxat. Gràcies dona del narcís.
